EM divertia observant les cares dels meus alumnes així que entraven a la redacció del diari local. Advertien, encuriosits, la paperassa amuntegada aquí i allà sobre les taules, els diccionaris enormes, envellits, atrotinats de tanta consulta. A les escoles encara rebíem cada matí un parell d’exemplars en paper, i així havíem pogut analitzar les diferents seccions i les parts de la notícia. Prendre contacte amb els professionals, veure amb els propis ulls d’on sortien aquells llençols impresos de lletres diminutes, donava forma –humana– a allò que fins aleshores no era més que un plec de papers.
Curs rere curs, els despatxos es van anar buidant de periodistes i de bullici. El nostre guia ens explicava que, un any una secció i un altre any dos més, i una més l’any següent, havien marxat per treballar des de casa. L’absència de reporters treia sentit als llibres de consulta, abandonats de qualsevol manera pels prestatges, i l’interès dels alumnes dequeia a mesura que s’esvaïa la vida entre les parets de la redacció. El darrer cop, quan tan sols quedaven tres persones a l’edifici, la visita es va limitar a plantar els nens davant d’una pantalla per explicar-los com funcionava la web. Ja no vam tornar-hi.
Tot i que intueixo un dia a dia difícil i molt d’esforç per part dels professionals, els diaris no sols han persistit, sinó que n’han sortit de nous
Oti Corona
Mesos després, a causa de les darreres retallades, l’escola va deixar de rebre publicacions en paper. Vaig adaptar les meves lliçons als nous aires: calia ensenyar a llegir edicions digitals a infants que, en el millor dels casos, només veurien diaris en format físic a casa dels avis. No podia evitar, durant aquelles classes, un cert to nostàlgic, convençuda que els ensenyava quelcom destinat a evaporar-se. A la universitat m’havien explicat que cap mitjà de comunicació nou ha fet desaparèixer l’anterior. És a dir, la televisió no va apagar la ràdio com la ràdio no havia esborrat la premsa escrita; el record de la redacció buida em feia témer, però, que internet sí escombraria per sempre els periòdics.
Com m’alegra haver-me equivocat. Tot i que intueixo un dia a dia difícil i molt d’esforç per part dels professionals, els diaris no sols han persistit, sinó que n’han sortit de nous. Aquest que tens davant dels ulls n’és un exemple, i avui fa anys. Deu, que aviat és dit. Per mi és un honor ser col·laboradora de Noudiari.es, i un plaer ser-ne lectora. Ens podem felicitar tots els que, a un costat i l’altre de la pantalla, fem possible que aquest racó de premsa escrita continuï viu. Molts anys i bons!