Molts anys i bons!, per Oti Corona

EM divertia observant les cares dels meus alumnes així que entraven a la redacció del diari local. Advertien, encuriosits, la paperassa amuntegada aquí i allà sobre les taules, els diccionaris enormes, envellits, atrotinats de tanta consulta. A les escoles encara rebíem cada matí un parell d’exemplars en paper, i així havíem pogut analitzar les diferents seccions i les parts de la notícia. Prendre contacte amb els professionals, veure amb els propis ulls d’on sortien aquells llençols impresos de lletres diminutes, donava forma –humana– a allò que fins aleshores no era més que un plec de papers. 

Curs rere curs, els despatxos es van anar buidant de periodistes i de bullici. El nostre guia ens explicava que, un any una secció i un altre any dos més, i una més l’any següent, havien marxat per treballar des de casa. L’absència de reporters treia sentit als llibres de consulta, abandonats de qualsevol manera pels prestatges, i l’interès dels alumnes dequeia a mesura que s’esvaïa la vida entre les parets de la redacció. El darrer cop, quan tan sols quedaven tres persones a l’edifici, la visita es va limitar a plantar els nens davant d’una pantalla per explicar-los com funcionava la web. Ja no vam tornar-hi.